Els aiguats de Catalunya i la inferència del canvi climàtic

Publicat a Divulcat

Els darrers anys, s’ha pogut demostrar que alguns dels gasos produïts per les activitats antròpiques són la causa directa del canvi climàtic.

Al llarg de tota l’evolució de la Terra, hi ha hagut multitud de canvis climàtics, tots d’origen natural excepte l’últim. Alguns canvis climàtics es van produir lentament i van ser persistents degut, per exemple a unions o separacions de continents –l’última vegada va ser durant  la formació de la Pangea, entre 200 i 250 milions d’anys–, o degut a l’acidificació dels oceans, entre moltes altres causes.

Altres canvis climàtics van estar provocats ràpidament per esdeveniments accidentals com ara l’impacte d’un meteorit o les erupcions de volcans. En aquests casos catastròfics, l’atmosfera quedava plena de partícules en suspensió que obstaculitzaven la llum del Sol i, com a conseqüència, es produïa un refredament global. Aquests esdeveniments han estat la causa de la major part de les grans extincions a la Terra.

 

L’actualitat molt resumida del canvi climàtic

El canvi climàtic que ens afecta actualment és producte de l’augment de la presència de gasos d’efecte hivernacle, com ara el CO2 o el metà, els quals són uns gasos capaços de deixar passar la radiació solar i retenir-ne la calor amb el conseqüent augment de les temperatures. Però el problema va molt més enllà del simple augment de temperatures, els oceans s’acidifiquen i no són capaços d’absorbir el CO2, noves masses d’aigua dolça freda entren a l’oceà i desestabilitzen el circuits de transport oceànics. Aquesta desestabilització provoca canvis en el clima continental, fent que plogui a zones on ho feia mai –com al desert d’Atacama a Xile–, provocant sequeres a zones amb règims pluvials estables –com és el cas de varis països del Mediterrani– i provocant fenòmens meteorològics que no estem acostumats a veure habitualment a les nostres latituds: tornados, mànegues d’aigua, esclafits, entre d’altres.

Com més s’escalfa l’atmosfera, més capacitat té d’evaporar l’aigua i crear sequeres. A més, una atmosfera calenta pot contenir més humitat i, quan arriba una gota freda, es produeixen pluges torrencials com les que hem viscut aquests dies.

 

El risc d’inundacions a Catalunya

A Catalunya, segons el pla INUNCAT, hi ha 204 municipis amb risc molt alt, 180 amb un risc alt, 108 amb un risc mitjà, 258 amb un risc moderat i 196 amb un risc baix. És a dir, més o menys la meitat dels municipis de Catalunya tenen un risc per inundació de molt alt a mitjà. És una mica preocupant.

Per calcular el risc a les inundacions, es té en compte l’exposició que tenen les persones i els béns materials i el temps de retorn de les riuades, és a dir, cada quan es produeixen les crescudes i amb quina intensitat.

El Francolí després de la riuada del 23 d’octubre de 2019 / CCMA

 

Les riuades del 23/10/2019 a Catalunya

En el cas de les inundacions del Francolí del dia 23/10/2019, es va passar d’un cabal de 1m3/s a 1238m3/s en molt poc temps.

S’ha de puntualitzar que alguns dels edificis que han quedat destruïts, estaven dins la zona inundable. Però és que a més, estaven al costat d’un pont amb un ull o obertura incapaç d’engolir el cabal que passava en aquell moment i, fins i tot, el pont va quedar obturat per la vegetació que baixava amb la riuada (culpa de l’obertura del pont i no de la vegetació que és un element natural), per tant, el desbordament del riu va quedar multiplicat en aquesta zona per tots aquests factors.

Les sequeres prèvies que s’han viscut aquest estiu també han contribuït en gran mesura a la força que tenen les inundacions. Durant una sequera, el sòl es compacta i s’impermeabilitza parcialment, per tant, quan plouen molts litres en poca estona, el sòl compactat és incapaç de filtrar l’aigua cap al subsol i disminuir el cabal del riu.

Tampoc no ajuda gens la mala gestió dels boscos de ribera. Es tendeix a destruir el bosc de ribera en molts dels municipis per crear falses zones verdes urbanes que només ajuden a incrementar la velocitat del riu en cas d’una crescuda. Quan hi ha una crescuda, els canyissars, espècie invasora present a tota Catalunya, baixen amb el riu i creen taps als ponts i canalitzacions, fent que el riu es desbordi.

Els murs de canalització dels rius en zones urbanes, en molts casos són un autèntic despropòsit i només ajuden al riu a desbordar-se. Si alguna d’aquestes construccions es destrueix en una riuada, és evident que no cal reconstruir-la, el riu se la tornaria a endur en una altra riuada.

En cap cas es pot netejar el riu de sediments, vegetació o qualsevol element natural, només faria empitjorar la situació i prepararia el riu per les següents riuades. El que si que s’ha de fer és netejar la llera del riu d’elements artificials que poden ser transportats riu avall en cas de crescuda, com ara deixalles i altres.

Com a mesures preventives, s’han de replantar els boscos de ribera, eliminar els murs de canalització i ampliar les lleres dels rius. Evidentment no s’ha de construir res en una zona inundable i intentar traslladar, en la mesura que sigui possible, totes aquelles construccions que ara estan en zones inundables.

 

Hem d’aprendre del què ha passat i adaptar-nos nosaltres al riu i no a l’inrevés.

Comparteix-ho

Els geòlegs alerten del perill de mantenir edificis i construccions en zones inundables

Publicat al diari ARA i escrit per Maria Garcia
Un 15% de les zones urbanitzades a Catalunya estan exposades a inundacions

Imatge aèria d’una de les zones de l’Espluga de Francolí més afectades per la llevantada / ACN

“Els edificis més sensibles com escoles, hospitals o parcs de bombers que estiguin en zones inundables s’han de canviar de lloc. I les persones que visquin en aquest tipus de zones han d’estar informades i formades, si no poden viure en cap altre indret”. És la recomanació que fa el president del Col·legi de Geòlegs de Catalunya, Ramon Pérez, que alerta que un 15% de les zones urbanitzades de Catalunya estan exposades a inundacions, segons xifres de l’informe Riskcat del 2008, fet amb dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). “És un nombre molt alt i és un perill”, adverteix. I és que els geòlegs recorden que les grans riuades es repeteixen cada 100 o 200 anys i que amb el canvi climàtic n’augmentarà la freqüència i la intensitat. “Tots els edificis que estiguin en zones inundables es poden inundar demà o demà passat”, afegeix el també geòleg Jordi Vilà, fundador de Geoleg.cat. Els dos experts subratllen que els estralls i desperfectes que va causar ahir el temporal de pluja, especialment al Camp de Tarragona, es podrien haver evitat amb una bona planificació territorial.

Des del 2002, la llei marca que abans de fer noves construccions s’han d’elaborar mapes i estudis d’inundabilitat. Però aquells edificis aixecats amb anterioritat no passaven cap control. “Les persones que viuen en habitatges en zones inundables han d’estar ben informades: han de saber que hi ha un risc alt d’inundabilitat en cas de fortes pluges i han de saber com actuar”, indica Pérez, que també aposta per la formació. “En funció de cada cas, serà millor marxar de casa si plou molt, en d’altres n’hi haurà prou pujant al pis de dalt o s’haurà d’estar alerta per emprendre una acció o una altra en funció del nivell de l’aigua”.

I és que, més tard o més d’hora, patiran inundacions. “Si un riu provoca destrosses és perquè hi havia construccions a prop del riu”, diu de manera rotunda Vilà, que recorda que a Catalunya les grans riuades tenen retorn i es repeteixen cada 100 o 200 anys. “I si construïm en zones inundables, tard o d’hora, hi arribarà l’aigua”. Pel que fa a la influència de la crisi climàtica, el geòleg apunta que “el canvi climàtic està canviant la freqüència i la intensitat dels ruixats”. “Però els desperfectes són culpa de la mala ordenació territorial i no del canvi climàtic”, subratlla l’expert, que també recomana treure les construccions de les zones inundables per evitar desperfectes i estralls com els que va causar ahir el temporal.

 

Manteniment de les lleres dels rius

Els danys que han provocat les fortes pluges també han obert un altre debat: el manteniment de les lleres dels rius. El sindicat Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) reclama a l’ACA que “destini pressupost suficient a la prevenció per evitar que es tornin a repetir danys com els que van provocar les fortes pluges”. L’entitat agrària denuncia, en un comunicat, que fa gairebé una dècada que demana a l’organisme de la Generalitat que es faci càrrec de les tasques de neteja de rius, barrancs i torrents “per evitar les inundacions habituals de cada any, que amb el canvi climàtic seran cada cop més habituals i violentes”.

“Aquest problema afecta especialment els afluents. I hi ha rierols que fa 25 anys que no es netegen. I quan hi ha inundacions, acaba afectant també els rius principals”, alerten. Des de l’ACA, però, defensen que, entre el 2016 i el 2018, “s’han fet prop de 100 actuacions de manteniment i conservació de lleres a la demarcació de Tarragona, amb una inversió superior als 900.000 euros”. Tot i que no especifiquen quines s’han dut a terme al riu Francolí ni les dades del 2019.

Pel que fa a les recomanacions dels experts, els geòlegs comparteixen la necessitat de mantenir les lleres netes de brossa i de vegetació morta, però indiquen que no s’ha de treure tot. “És evident que una llera del riu bruta i descuidada pot ser un inconvenient i generar problemes, però no es pot pensar que una llera sense res és millor, perquè no és així”, apunta el president del Col·legi de Geòlegs, que ho argumenta. “Per exemple, la canya americana és realment un problema, perquè amb una força relativament petita ja se l’emporta l’aigua i fa créixer el nivell del riu perquè ho tapa tot i no deixa córrer l’aigua”.

En canvi, tant Pérez com Vilà ressalten que en el cas dels boscos de ribera és molt útil “perquè frena l’avenç del riu”. “Els arbres trenquen el flux de l’aigua i això redueix la seva velocitat. Per contra, si està tot net, el riu no troba impediments, i creix i avança cada cop més ràpid”. Per això aposten per fer un “manteniment correcte, però que no és tan simple com treure-ho tot”.

Comparteix-ho

3 de març de 1373: La desaparició de Montclús

Publicat a Divulcat
Un poble silenciat per la geologia

Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de fer els treballs de camp per a la confecció del Mapa per a la Prevenció de Riscos Geològics d’Àger, corresponent a la sèrie de Geotreballs VI de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Durant el transcurs de cartografia, vaig detectar una zona fora de l’àrea de d’estudi que mereixia ser anal·litzada i estudiada. Les imatges aèries mostraven un terreny intensament fracturat en una zona molt despoblada: Montclús.
Aquest poble medieval situat a la Noguera, ara silenciós i abandonat des del 3 de març de 1373, ens permet fer un viatge històric i geològiqc que fan d’aquest lloc un espai amb un potencial didàctic extraordinari.

Geòleg, Geologia
Vista de l’ermita de Sant Urbà de Montclús i el castell de Montclús a la dreta.

L’auge de Montclús

Aquest poble de la Noguera, que formava part de la Baronia de Sant Oïsme, es va construir en una zona abrupta, amb penya-segats i algunes agulles de roca de difícil accés. Va ser precisament aquest terreny accidentat el que va propiciar el construir un castell per dominar la vall del Noguera Pallaresa, en aquell moment frontera entre el món cristià i islàmic. Es tenen notícies del castell i de la petita ermita dedicada a Sant Urbà, que és l’únic edifici que es manté dempeus avui dia, des de l’any 1060. Montclús constava de 3 barris diferenciats per la posició de les cases: el barri de Llevant, situat a sota de l’escarpat; el barri Jussà, amb el conjunt més gran de cases, l’ermita i el castell; i el barri Sobirà, situat a la zona més elevada de més difícil accés
Encara avui s’hi observen murs de paret seca, una paret configurada en “espina de peix”, típica de construccions heretades dels romans, algunes cases més nobles i robustes i l’enguixat molt tosc del castell. Es pot veure, en algunes zones, com algunes esquerdes prèvies van ser totalment reblertes de pedres per poder passar d’un lloc a un altre del poble. Segurament en els passos més difícils, on les esquerdes eren massa grans, hi havia ponts de fusta que es podien desmuntar i deixaven el poble totalment aïllat en cas d’atac. D’aquesta manera, la geologia era un aliat pels interessos de defensa del lloc.
Les observacions conclouen que l’orografia abrupta de Montclús tenia el seu origen en esllavissades prèvies, segurament ocorregudes fa 20.000 anys. Unes esllavissades provocades per la forta erosió del riu Noguera Pallaresa en les calcàries que coronen aquest poble i que s’assenten sobre un substrat argilós, sumat a que en general els estrats tenen un fort pendent en direcció al riu.

La destrucció del poble

Diu la llegenda i les rondalles que la gent de Monclús era molt pecadora i que Déu va decidir infligir un càstig precisament el dia 3 de març de 1373, i que només es va salvar una senyora gran que estava dins l’ermita resant, l’únic edifici que no es va destruir.
. El que és cert, és que aquell dia es va desencadenar un terratrèmol a la Vall d’Aran d’intensitat VIII-IX en l’escala de Mercalli, que va portar fins i tot al Consell Municipal de Lleida a reunir-se d’urgència per tranquil·litzar a la població. Es va sentir especialment intens a la Vall d’Àger (amb una intensitat VII, amb la qual ja es pot considerar catastròfic), on alguns edificis van quedar destruïts, a la vegada que es va reactivar l’esllavissada on hi havia establert el poble de Montclús.
Fruit d’aquest moviment, moltes parts del poble va quedar permanentment aïllades i totalment o parcialment derruïdes. Algunes parts dels penya-segats es van despendre o esfondrar, es van crear esbaldregalls i pedregar i el poble es va abandonar definitivament. Es va silenciar de sobte.

El detonant geològic

Ara fa 65 milions d’anys, degut al moviment en direcció nord de la placa Africana i la immobilitat de la placa Euroasiàtica, la placa Ibèrica va quedar pinçada enmig d’aquestes dues plaques més grans. Aquest pinçament va causar un escurçament de la placa Ibèrica que, en part, va subduir sota la placa Europea i va generar una gran arruga en direcció est-oest. Els grans exponents actuals d’aquesta arruga són: els Pirineus, les Bètiques, els Alps, els Apenins, l’Atlas, el Càucas i el Zagros, entre d’altres.
Aquest xoc de la placa Africana encara continua vigent avui dia, tot i que de manera molt alentida, ja que l’espai per moure’s s’ha anat reduint i la inèrcia ha anat baixant. Tot i així, és ben conegut que la zona nord de Catalunya, als Pirineus, hi ha un potencial sísmic important degut a aquest moviment. Fins i tot, en les últimes dècades s’hi han pogut sentir terratrèmols d’intensitat important.
I això passa a la zona dels Pirineus, tal i com passa a les zones on hi actuen forces de compressió, perquè les roques acumulen energia cinètica al llarg d’anys i quan les roques es mobilitzen al subsol, tota l’energia acumulada s’allibera de cop formant un terratrèmol.
En concret, l’epicentre del terratrèmol del dia 3 de març del 1373 es va localitzar a la zona de la Vall d’Aran, prop del poble de Vila, i a una fondària d’uns 16km. Aquest va ser el terratrèmol principal, però també es van succedir 7 rèpliques més, tal i com ens informen cròniques de l’època. Pràcticament tota Catalunya — es van registrar danys al capdamunt de l’església de Santa maria del Mar de Barcelona o a Tortosa–, part d’Aragó i el sud de França van resultar afectades per aquest sisme, que segons càlculs va alliberar energia equivalent a unes 1.900 tones de TNT.

Geologia, Geòleg
Vista de la cicatriu de l’esllavissada amb monòlits aïllats.

 

El potencial didàctic

Tot i que Montclús està en una zona molt remota, s’hi pot accedir bé amb un vehicle petit, i els pobles dels voltants de Santa Linya hi celebren un aplec anual el primer diumenge després del 25 de maig.
Si ens hi acostem, podem observar les vistes actuals encara molt marcades per aquesta cicatriu i, efectuant una bona lectura del paisatge, podem explicar la història d’aquesta zona d’una forma molt didàctica en els àmbits de la història, geologia i cartografia.
En les zones baixes de les agulles o monòlits, es poden observar els estralls d’aquell moviment de massa: construccions deformades i generació de coves, forats i carrerons. A les zones altes del barri Sobirà, s’observa un edifici mig esfondrat per l’esllavissada que segurament devia ser molt important pel tipus de construcció sòlida i els angles perfectament rectes que encara es reconeixen. En aquesta zona més alta, també encara s’hi conserva un estrat on hi podem observar un petit jaciment paleontològic amb petjades de dinosaures sauròpodes de 70-65 milions d’anys.
De tot aquest conjunt queda una enigma per resoldre, de moment: la posició de l’ermita de Sant Urbà de Montclús, que en època romànica s’orientaven de est a oest i ara està orientada sud-est / nord-oest. Pot ser que la reorientació i el moviment es produís en el moment de l’esllavissada?
A Catalunya tenim paisatges i històries espectaculars que ens permeten divulgar la geologia d’un forma molt viva, entenedora i amb un fil conductor molt continu, ho hem d’aprofitar. Seguirem!

 

Bibliografia:

Montclús, Misteriós naixement i desaparició d’un poble. El llenguatge de les pedres, Vol.1. 2010. Joan Rosell, Rogeli Linares, Francesc Fité, Carles Roqué, Carme Llompart i Mariona Losantos. Institut Geològic de Catalunya.
Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya. 2006. Carme Olivera, Esther Redondo, Jérôme Lambert, Antoni Riera Melis i Antoni Roca. Institut Cartogràfic de Catalunya.
________________________________________

Comparteix-ho

Conferència “La geologia a Osona”

Conferència emmarcada en la Setmana de la Ciència 2018 a l’Aula Magna de la UVic, més informació a la pàgina de U-Divulga.

Conferència a càrrec de Jordi Vilà, geòleg i professor de la Universitat de Barcelona, i co-comissari de l’exposició paleontològica “Osona, 50 milions d’anys enrere“, Jordi Vilà amb aquesta conferència introduirà al públic assistent en la riquesa del patrimoni geològic i paleontològic de la comarca d’Osona.

Comparteix-ho

El mar que banyava Osona

Article original publicat a U-Divulga.

Sí, la zona que actualment ocupa Osona estava banyada per un mar d’influència Atlàntica

Qui no ha trobat mai un fòssil marí a Osona i als seus voltants? En efecte, tot i que sembli increïble, la depressió central catalana va estar ocupada per un mar durant uns 20 milions d’anys (des dels 55 milions d’anys fins als 35 milions d’anys).

Gràcies a les margues i gresos de la comarca d’Osona, la geologia se’ns mostra com un llibre obert. La seva lectura ens permet entrar en una història apassionant que té un principi i un final: l’obertura i el tancament d’un mar provinent d’aigües atlàntiques. Paleogeogràficament, aquest mar acabava en un cul de sac i la seva barrera eren els Pirineus al nord, la serralada litoral amb el Montseny com a estendard a l’est i el massís Ibèric al sud-oest. Aquesta configuració del territori proporcionava una tranquil·litat inusitada als organismes que hi vivien, els quals estaven perfectament adaptats, prova d’això són la quantitat de fòssils que són únics en aquesta zona. Així doncs, els fòssils que es conserven són de diferents tipus, des de restes corporals i motlles fins a restes de la seva activitat en vida.

A partir del 29 de setembre de 2018 i fins al 6 de gener de 2019 hi haurà una gran representació de fòssils comuns i també únics i espectaculars d’aquest mar al Museu de l’Art de la Pell de Vic. L’exposició paleontològica porta per títol “Osona, 50 milions d’anys enrere“.

Evolució de la conca marina

FONT: Atles Geològic de Catalunya, 2010. Institut Geològic de Catalunya i Institut Cartogràfic de Catalunya, Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Generalitat de Catalunya, 463 p.

Aquesta conca es va generar degut al xoc entre la placa africana i la placa europea que es va iniciar al Cretaci, fa uns 70 milions d’anys. La placa ibèrica estava entre aquestes dues plaques i degut al xoc es van originar els Pirineus, la Serralada Costanera Catalana, les Bètiques, amb el seu extrem més oriental format per les actuals Illes Balears i molts altres relleus d’Europa i Àfrica. L’ascens d’aquestes serralades, va generar una inflexió al centre que va permetre l’ocupació de les aigües atlàntiques. Com a curiositat, en aquella època, es podia anar caminant des del Montseny fins a Còrsega i Sardenya passant per Mallorca, ja que formaven part de la mateixa estructura. Amb el pas dels anys, els Pirineus van anar creixent fins a provocar l’ascens de tota la conca en general i també tancant-la per la zona del país Basc. La prova del tancament són les sals de Cardona que representen un mar escanyat i hipersalí. Finalment el mar es va tancar i el centre va esdevenir un gran llac on tots els rius hi desembocaven dipositant sediments de gènesi continental. No hi havia cap riu que naixés als Pirineus i desemboqués al Tethys (l’actual Mediterrani). Paral·lelament a tota aquesta formació, Còrsega, Sardenya i les Illes Balears es desenganxaven de la placa Ibèrica conformant una incipient costa catalana. Va haver de passar molt temps perquè els rius que desembocaven al gran llac de la Catalunya central fossin capturats pel sistema de drenatge de la Serralada Costanera Catalana. Aquest fet va passar durant el Messinià, ara fa 7 milions d’anys. Durant aquesta època, el mar Mediterrani, que ja no era el Tethys, es va tancar per l’estret de Gibraltar i es va assecar dramàticament provocant que els rius tinguessin una pendent exagerada i, per tant, l’erosió fos molt forta i generalitzada. Les conques hidrogràfiques que desembocaven al Mediterrani van erosionar tant fortament la Serralada Costanera Catalana que els rius Ter i Llobregat van aconseguir penetrar la frontera que representava aquest mur. A partir d’aquí, l’erosió va ser el fenomen amb més incidència, amb tanta força que, a la zona que ocupa actualment la comarca d’Osona, el Ter va aconseguir arrencar més de 600 metres de sediment i dipositar-los al Mediterrani actual, davant de les costes de les illes Balears, i això va passar amb pocs milions d’anys. De manera que, abans que s’iniciés aquest episodi erosiu, Osona estava a més de 1000 metres d’altitud!

Tots aquests esdeveniments geològics han conformat l’actual relleu de la Plana de Vic, sense la força de les plaques, el mar interior i l’erosió, el paisatge de la Catalunya central, de ben segur, hauria estat diferent.

Podeu obtenir més informació i ampliar-la als dos primers volums de geologia de la “Història Natural dels Països Catalans” i al llibre “Geologia de la Plana de Vic”, consultable a aquí.

Autors:

Jordi Vilà, geòleg expert en cartografia geològica i paleontòleg amb experiència a varies excavacions. Professor a la Universitat de Barcelona.

Íngrit Soriguera, geòloga i ambientòloga amb experiència a varies excavacions paleontològiques. Professora de secundària i a la Universitat de Barcelona.

Judit Molera, doctora en Geologia (especialitat Cristal·lografia i Mineralogia), experta en l’anàlisi de materials d’interès històric. Coordinadora del Grup de Recerca MECAMAT (2017 SGR 1691). Professora a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya.

Comparteix-ho