Bufadors de Beví

Hola a tothom,

Ja podeu consultar les fotografies de la sortida que vam fer als Bufadors de Beví. Així mateix, hem penjat un article de la revista espeleòleg on podeu fer una molt bona lectura i consultar les seccions i plantes de totes les grutes existents.

Enllaç: https://www.geoleg.cat/index.php/galeria/galeria-2020-2/itinerari-als-bufadors-de-bevi/

Us hem de dir que vam gaudir molt amb la vostra presència en aquests temps estranys!

Ens veiem a fora!

Comparteix-ho

Sortida Geològica a la Serra de Bufadors

El proper 17 d’octubre farem una sortida a un indret molt emblemàtic: La Serra de Bufadors. Per a molts un lloc màgic i per a nosaltres un exemple perfecte sobre com la geologia pot afectar el relleu.

Com a subscriptors de la nostra web, us enviem l’enllaç abans de publicitar-ho a les xarxes. Tingueu en compte que, degut a la normativa actual, l’aforament estarà limitat a 15 persones. L’activitat és gratuïta.

Inscripcions a: https://www.museudelter.cat/event/invertebrats-aquatics-peixos-vida-al-meder/

Descobrim el què trepitgem – Activitat gratuïta (Bufadors de Beví 17/10/2020)

 

Comparteix-ho

Geòleg.CAT a Ràdio4

En Daniel García de Big Van Ciencia ens ha convidat al programa de Radio4 Són 4 dies capitanejat per en Goyo Prados. Ens ha permès explicar, en la secció de ciència, en què consistirà el nostre #Geolodía20-Barcelona. També hi han participat els organitzadors de #Geolodía20-Tarragona amb en David Rabadà i el #Geolodía20-Lleida amb en Xavier Mir del Geoparc Orígens. També ens ha acompanyat l’Ana María Alonso, presidenta de la Sociedad Geológica de España (SGE).

Podeu escoltar el tall aquí.

Comparteix-ho

L’Antropocè, una nova època geològica?

Publicat a Divulcat

Últimament se sent a molts mitjans periodístics i a algunes xarxes socials el concepte d’Antropocè, el que seria una nova divisió geològica. Per ser concrets, una nova època, l’equivalent a altres èpoques més o menys conegudes com ara el Plistocè, l’Eocè o el Cretaci superior. És a dir, no estem parlant d’un tema menor, sinó d’un veritable canvi d’època segons aquesta definició.

Figura de l’escala del temps – Crèdit: C. Soriano

Antropocè deriva del grec i significa ‘home nou o recent’. L’època va ser proposada l’any 2000 pel químic Paul Crutzen, no sense polèmica, però que guanya adeptes any rere any.

 

Com es defineixen les èpoques i les edats geològiques?

Tradicionalment, les èpoques geològiques s’han definit tenint en compte els factors objectius següents:

  • Que l’època que es defineix tingui uns caràcters distintius respecte de l’edat anterior. Aquests caràcters poden ser:
    • Ambientals, com les glaciacions, els períodes càlids, les variacions atmosfèriques brusques o els canvis dramàtics en la composició atmosfèrica.
    • Geològics, com la generació de grans orogènies, la unió de masses continentals com ara Pangea, els riftings o el vulcanisme, entre d’altres.
    • Biològics, per exemple les extincions massives o les radiacions d’espècies com ara la humana.
    • Astronòmics, els més coneguts són les ciclicitats de Milankovitch o els impactes de meteorits.
  • Que existeixi un estratotip, és a dir, un estrat tipus a l’abast de tothom, experts i públic en general, on es pugui inserir la clau daurada, l’element que indica el canvi d’època.
  • Que el canvi d’època es pugui detectar mundialment. Val a dir que encara hi ha moltes èpoques, antigues sobretot, que difícilment compleixen tots els requisits. Com més antigues són les roques, més difícilment en trobem restes a tot arreu del món. Hi ha èpoques geològiques definides sobre nuclis de gel extrets de Groenlàndia. Si no considerem el gel com una roca, que és discutible, podríem dir que s’han violat aquestes definicions alguna vegada.

Qui és l’encarregat de definir les èpoques i edats geològiques?

Existeixen una sèrie de comissions internacionals encarregades de donar validesa a les propostes dels diferents científics en la matèria de canvis o noves incorporacions en la taula cronoestratigràfica. Aquests canvis es reflecteixen internacionalment.

Concretament, si es volgués incorporar l’edat de l’Antropocè, aquesta proposta hauria de passar per la Comissió Internacional d’Estratigrafia (ICS en les seves sigles angleses), on ha de ser validada pels vots del 60% dels seus membres.

 

Arguments a favor del canvi d’època geològica

Són molts els autors que proposen el canvi d’època i moltes les discussions sobre en quina data concreta s’hauria de situar el canvi.

Si tenim en compte els requisits de la ICS, hem de localitzar un esdeveniment suficientment potent  per ser global i alhora haver quedat registrat a les roques, sobretot sedimentàries.

L’esdeveniment que es localitza més recentment és, evidentment, el canvi climàtic, iniciat a mitjans del segle XVII degut a la crema massiva de combustibles fòssils als inicis de l’era industrial. Aquestes emissions de CO2 haurien provocat canvis en l’atmosfera, capacitant-la per retenir més eficientment la radiació solar i incrementar la temperatura mitjana a escala global.

Un altre esdeveniment, lligat també a la Revolució Industrial, és la radiació de l’espècie humana, l’increment de població i la capacitat de canviar ràpidament la geosfera en general. Aquest fet, que es pot comptabilitzar, rau en l’obvietat que com més humans hi ha a la Terra, més interaccions hi ha amb la geosfera.

Relacionat amb tot l’anterior, hi hauria la progressiva extinció d’espècies animals, sobretot lligada a l’expansió de l’espècie humana durant els últims 300 anys i també als costums locals.

Com que la Revolució Industrial no és un fet registrable sincrònicament en l’àmbit global, sinó que cada país va anar al seu ritme implementant la indústria, s’han proposat altres esdeveniments que mantenen la característica de la sincronia a gran escala. Una proposta, concretament, proposa el canvi pel 16 de juliol de 1945, quan hi ha la primera explosió termonuclear. A partir d’aquell moment, i també degut a les successives explosions, la superfície de la Terra queda coberta d’una capa radioactiva que pot ser mesurable objectivament. De fet, se’n troben restes en sediments lacustres i marins a molts llocs del món i també en estalactites dins algunes coves.

Alguns autors també defensen que seria dins d’aquesta època que podríem localitzar sediments amb microplàstics o tecnofòssils. És molt lògic pensar que la nostra època deixarà sediments representatius de tots aquests elements.

Tot i que els canvis que s’han produït a la geosfera són provocats per l’ésser humà, pot interpretar-se, no sense polemitzar, que són canvis d’origen natural. Al cap i a la fi formem part indivisible de la naturalesa del planeta Terra.

 

Arguments en contra de l’Atropocè com a època geològica

També són molts els detractors de la creació d’aquesta nova època geològica i no els falten arguments tampoc.

Molts geòlegs defensen que per definir una època, l’has d’haver passat. En definitiva, que no es pot definir una època mentre l’estàs vivint. Seria certament difícil definir el període sense ser coneixedor de com seran les roques que hi quedaran, quines característiques tindran i on les podrem trobar. A més, el futur com a concepte ja és prou incert per donar-li una entitat tancada. Actualment hi ha escassos exemples de roques formades com a tals, ja que la geologia requereix temps, generalment de centenars de milers a milions d’anys per formar les roques a partir de sediments.

I és que en geologia ens solem moure en rangs d’edats superiors als 5 zeros per definir canvis en estrats. En cas que l’Antropocè es definís que s’inicia el 1945, faria que molts dels nostres avis haguessin nascut en una època geològica diferent (Megalaià) a la nostra (Antropocè).

Així doncs, es veu com s’encavalquen les ciències socials amb la geologia, ja que l’esdeveniment que es pretén entrar com a canvi geològic respon a un canvi provocat per la capacitat que té l’espècie humana. Acceptar aquest canvi podria provocar haver d’acceptar tota una sèrie de subdivisions més socials que no pas geològiques, com per exemple la modificació del paisatge i tala de boscos per l’agricultura, que, a més, es va produir en anys diferents segons la localitat.

També es proposa la subdivisió dins l’Antropocè de l’estatge del Capitalià, amb el començament igual a la base de l’Antropocè i el desenvolupament actual. Si bé la paraula pretén exemplificar el món actual globalitzat, obvia regions del món on el capitalisme no és present, i això ens condueix altra vegada a la definició socioeconòmica més que no pas geològica.

Un altre element de discussió és l’absència d’utilitat d’aquesta divisió per als geòlegs. Difícilment un geòleg trobarà roques objectiu d’estudi amb evidències d’aquest canvi, simplement perquè la divisió és massa recent i, per tant, no hi ha gaires roques formades.

 

El futur d’aquesta proposta

Actualment, l’Antropocè és un tema recurrent als mitjans de comunicació, especialment quan es parla de canvi climàtic. Tot i així, queda clar que és difícil establir la divisió a partir de l’actual canvi climàtic. També queda palès que aquesta proposta està íntimament lligada a canvis socioeconòmics que, al seu torn, provoquen canvis a la geosfera.

Aquesta divisió seria, per tant, la primera de la història de la Terra en 4.500 milions d’anys que es defineix basant-se en canvis que pot provocar una sola espècie, l’espècie humana.

Al final, i tal com s’ha demostrat, sí que estem provocant canvis a la geosfera, i són canvis molt ràpids en termes geocronològics, però les èpoques que s’han definit anteriorment s’han establert a partir de canvis molt més acusats i dramàtics.

Probablement aquesta proposta prosperarà per la pressió que es fa des dels mitjans de comunicació i pel fet d’anomenar-ho bastant sovint (hi contribueixo amb aquest article).

Pels tempos que regeixen les comissions internacionals, podria ser que a finals de la present dècada s’acceptés aquesta denominació. Ara mateix, molta gent ja parla de l’Antropocè com si fos una època acceptada internacionalment. Pot ser que estiguem retornant a l’egocentrisme humà a l’hora de definir el món que ens envolta, tal com quan pensàvem que la Terra era el centre de l’Univers.

Tot i això, al final no és res més que una divisió partint d’una definició objectiva i consensuada. Planetes més grans han caigut!

 

PER SABER-NE MÉS

Soriano, C. 2020. On the Anthropocene formalization and the proposal by the Anthropocene Working Group. Geologica Acta, 18.6, 1-10. DOI 10.1344/GeologicaActa2020.18.6

Geocastaway, programa 111. Volcan White Island y Antropoceno

Euskadi Irratia, programa la Mecánica del caracol (24/07/2019). El Antropoceno y Zaldua revela sus termas romanas

Comparteix-ho

L’escala dels temps geològics – Una eina didàctica

Publicat a Divulcat

Quan som petits i pensem en fa molt de temps, fem referència als nostres avis, besavis o rebesavis, segons les històries familiars que ens hagin explicat. Després, a l’escola, ens parlen dels primers homes prehistòrics, i l’escala temporal que tenim tots al cap és l’escala humana més recent, que és relativament fàcil d’interpretar i establir. Aquesta escala agafaria els primers 5.000 anys, on trobem referències històriques fàcils i reconegudes per a tothom. Ara bé, quan sobrepassem aquests 5.000 anys, l’escala es torna més críptica i no fem tantes diferències si parlem de 12.000 anys o 35.000 anys. I si retrocedim encara més en el temps i hi afegim un zero a la dreta al nombre, les diferències ja no són tan evidents i podem parlar de 250.000 anys o 550.000 anys sense situar-nos ben bé, perquè l’escala del temps fa estona que la veiem molt lluny. Si afegim un altre zero a l’escala del temps per veure l’inici dels homínids amb els Australopithecus a l’Àfrica, ara fa 3.900.000 anys (3,9 milions d’anys), podem afirmar que ja hem perdut del tot la noció de l’escala del temps. I ens preguntarem si aquesta efemèride és recent o llunyana, però comparada amb què? Ja deia Einstein que el temps és relatiu.

img-20180524-wa0071.jpg

Bromes a part, la línia temporal o escala del temps l’hem d’escalar i acotar en funció del que volem ensenyar. Així doncs, si volem mostrar únicament l’evolució de l’home, l’inici de l’escala, el seu punt més allunyat, és, avui dia, als 3,9 milions d’anys. Però si comparem el temps que els homínids han estat a la Terra i amb la pròpia edat de la Terra, que és de 4.543 milions d’anys, podem afirmar que els homínids són un parpelleig, exemple que confirma la relativitat de les escales i el caos que provoca imaginar aquestes xifres.

S’ha de ser, doncs, enginyós per ensenyar d’una manera didàctica aquesta escala a tots els nivells. Per fer-ho necessitem prendre una escala que ja estigui acotada, que sigui familiar per al públic i que sigui escalable d’una manera lògica sense gaires filigranes, perquè no perdi la seva pròpia essència. A més, ens ha de permetre reduir o augmentar el temps.

També és important saber que els nens més petits tenen una concepció del temps que no tenim els adults i que un símil perfectament vàlid per ensenyar l’escala als adults pot no ser vàlid per als infants.

 

Quins tipus d’escala podem utilitzar per fer una línia del temps geològica?

diferents_escales.jpg
Recull de diferents representacions de la línia de temps
geològic dels grups de doble titulació del Grau de Mestre
de Magisteri de la Universitat de Barcelona, durant el
curs acadèmic 2016-2017. A dalt línia del temps en format
de joc de taula, a l’esquerra escala geològica volumètrica i
a la dreta escala geològica lineal. Amb la participació de
les professores Sandra Entrena i Júlia Castell.

Escales lineals mètriques: Podem utilitzar, per exemple, el passadís d’un centre educatiu per fer una escala del temps on es representarà de manera proporcionada els fets. Així, caminant a través del passadís, els alumnes descobriran el que és més recent fins al que és més antic o a l’inrevés. És una proposta clàssica bona i efectiva que treballa moltes àrees del coneixement de manera transversal, segons com dissenyem el projecte: la tecnologia, les matemàtiques, les llengües i les ciències hi poden intervenir. Però té un problema, l’espai disponible determina l’escala, de manera que poden sortir escales numèriques estranyes i difícils de representar en edats concretes. És per això que potser no hem d’utilitzar tot l’espai per poder aconseguir una escala numèrica senzilla per als alumnes. Això sí, ha de ser prou llarga per evitar la condensació dels esdeveniments que volem representar i també per evitar que sigui il·legible i s’hagi de crear una ampliació de l’escala on s’acumulen les efemèrides, les quals es donen fonamentalment durant el Fanerozoic –era geològica–, en els darrers 541 milions d’anys. S’ha d’intentar no fer mai ziga-zagues, entortolligar l’escala o fer-la molt llarga ja que es perd la perspectiva. També cal que les escales siguin fixes, és a dir, que no es moguin els elements que hi pengem per tal d’evitar que saltin les alarmes dels instituts i de les escoles on estan exposades.

Escales volumètriques: Funcionen de la mateixa manera que les anteriors, són escales gràfiques amb volum que, en lloc d’utilitzar una línia, podem utilitzar capses, cilindres o altres objectes. Es poden posar com si fossin nines russes, de manera que cada esdeveniment tingui l’entitat temporal segons la seva mida, els objectes petits representen efemèrides recents i els grans, efemèrides més antigues.

També es poden fer taulells de jocs, una “oca” geològica pot ser divertida, però cal que les caselles representin els mateixos milions d’anys per no perdre la perspectiva. Es poden fer diferents versions de jocs de taula, sempre que es faci notar que durant moltes caselles no passa res, de manera aparent.

Una altra opció més dolça és treballant els gruixos; imagineu-vos un pastís, com el de la figura 1, on es representin els grans eons: Fanerozoic (500 Ma), Proterozoic (2000 Ma), Arqueà (1500 Ma) i Hadeà (500 Ma), doncs resulta que cada capa del pastís té un gruix determinat i es delimita amb pa de pessic de diferents colors. De manera que, on hi hauria tota la manduca, és durant el Precambrià (Proterozoic, Arqueà i Hadeà), mentre que el Quaternari, que seria la cobertura d’aquest pastís, no es podria ni tan sols representar pel seu gruix micromètric.

Escales temporals: També són clàssiques i es poden fer comparacions amb les hores d’un dia o un any sencer, per exemple. Si utilitzem el dia passem del sistema sexagesimal al sistema centesimal, i aquest canvi afavoreix l’ús de diferents escales numèriques i pot ser una bona activitat introductòria per treballar les bases de numeració. Tot i així, si fem escales temporals fent servir 1 dia o 24 hores com a base, podem caure en un problema: molts rellotges divideixen el dia en 2 parts iguals de 12 hores, o dit d’una altra manera, no és usual veure rellotges analògics de 24 hores. Per aquest motiu, és fàcil perdre l’escala, ja que molts de nosaltres la concebem dividida en dos.

En el cas d’utilitzar la comparació anual, hem comprovat que aquest mètode és molt clar per a moltes persones ja que es pot condensar tota la història de la Terra en una escala temporal llegible per a tothom. Té un avantatge, permet la condensació d’esdeveniments, ja que podem baixar l’escala des de mesos fins a setmanes, dies, hores, minuts o inclús segons, sense perdre la perspectiva, ja que aquestes escales són conegudes per tothom. El problema més comú que ens trobem és quan la representació es duu a terme a l’aula, els càlculs poden ser una mica més complexos en comparació amb l’escala mètrica.

 

El calendari anual: una línia del temps per tothom

Imaginem que tenim un calendari anual, on l’1 de gener és el moment de formació de la Terra ara fa 4.543 milions anys i el 31 de desembre, mentre sona el final de l’última campanada, nosaltres estem llegint aquest article. A partir d’aquí podrem situar tota una sèrie d’efemèrides que de ben segur ens poden provocar una bona sorpresa!

La Terra va ser un planeta erm i sense vida fins fa uns 4.000 milions d’anys, en aquest calendari anual, la formació de la vida cauria en el dia 16 de febrer. Aquestes primeres formes de vida unicel·lulars eren capaces de fer la fotosíntesi. Així doncs, durant el primer mes i mig, a la Terra no hi havia més que roques, segurament foses als inicis i amb un bombardeig meteòric molt intens i, a més, el dia durava tan sols 14 hores.

La següent data que hem de recordar és el 17 de juliol, en aquell moment apareixen els primers habitants pluricel·lulars, éssers molt primitius però que ja no són unicel·lulars i habiten a dins de l’aigua, això passa fa 2.100 milions d’anys. Molt més endavant, es dona la primera gran extinció que va arribar a matar un nombre significatiu d’espècies (i algun regne), que va ser la coneguda com extinció d’Ediacara, ara fa 542 milions d’anys. Aquest fet se situaria al 20 de novembre.

Sí, sí, ja som a la tardor! I pocs dies després de l’extinció d’Ediacara, les plantes colonitzen la Terra, el dia 24 de novembre, fa uns 472 milions d’anys. Sorprèn que fins llavors, la Terra estava totalment pelada, sense cap zona verda, tan sols el blau dels oceans i el marró o gris de la roca nua. De moment és sorprenent que ja hàgim arribat a novembre i pràcticament no hagi passat res a la Terra i és que l’evolució de la vida al nostre planeta ha estat tranquil·la, durant milers de milions d’anys i no ha esdevingut realment complexa fins a eres més recents.

Saltem uns quants esdeveniments com ara els primers insectes o la primera incursió terrestre d’uns peixos molt peculiars i anem directament a les efemèrides per excel·lència que ajuden a tothom a situar-se encara més en aquesta escala. Els primers dinosaures van aparèixer al Triàsic ara fa 243 milions anys, i transposat al calendari seria el dia 13 de desembre. Com que segons diuen es van extingir per la caiguda d’un meteorit a prop de Mèxic ara farà uns 65 milions d’anys, es van extingir el dia 27 de desembre, de manera que van estar sobre la Terra 14 dies. Admirable! Com es pot veure aquesta dada ens fa percebre i comprendre que els dinosaures són molt recents si parlem d’edats geològiques.

Durant els moments de l’extinció dels dinosaures, el Pirineu va començar a emergir de sota el mar i un nou mar va ocupar l’actual Catalunya central des dels 50 als 35 milions d’anys; aquest període d’uns 15 milions d’anys d’evolució d’aquest mar seria durant el 27 i 28 de desembre. Les formacions d’aquest mar estan molt ben representades als paisatges de Montserrat i a les comarques d’Osona, Igualada o el Bages per no citar-ne moltes més.

I els homínids, quan? Doncs, inevitablement el 31 de desembre, concretament a les 16.30 h de la tarda amb l’aparició dels Australophitecus. La nostra espècie Homo sapiens sapiens, apareixeria uns 20 minuts abans d’acabar el darrer dia de l’any, a les 23.40 h de la nit  del 31 de desembre. I la nostra vida l’hem de situar durant l’última campanada de l’any!

Només recordant aquestes efemèrides, en tenim prou per fer-nos una idea de la nostra línia de temps geològica. Però, sigui quina sigui l’escala que utilitzem, aquestes representacions ens permeten posicionar millor els esdeveniments que, de normal, s’escapen de la mesura humana.

Comparteix-ho

Els aiguats de Catalunya i la inferència del canvi climàtic

Publicat a Divulcat

Els darrers anys, s’ha pogut demostrar que alguns dels gasos produïts per les activitats antròpiques són la causa directa del canvi climàtic.

Al llarg de tota l’evolució de la Terra, hi ha hagut multitud de canvis climàtics, tots d’origen natural excepte l’últim. Alguns canvis climàtics es van produir lentament i van ser persistents degut, per exemple a unions o separacions de continents –l’última vegada va ser durant  la formació de la Pangea, entre 200 i 250 milions d’anys–, o degut a l’acidificació dels oceans, entre moltes altres causes.

Altres canvis climàtics van estar provocats ràpidament per esdeveniments accidentals com ara l’impacte d’un meteorit o les erupcions de volcans. En aquests casos catastròfics, l’atmosfera quedava plena de partícules en suspensió que obstaculitzaven la llum del Sol i, com a conseqüència, es produïa un refredament global. Aquests esdeveniments han estat la causa de la major part de les grans extincions a la Terra.

 

L’actualitat molt resumida del canvi climàtic

El canvi climàtic que ens afecta actualment és producte de l’augment de la presència de gasos d’efecte hivernacle, com ara el CO2 o el metà, els quals són uns gasos capaços de deixar passar la radiació solar i retenir-ne la calor amb el conseqüent augment de les temperatures. Però el problema va molt més enllà del simple augment de temperatures, els oceans s’acidifiquen i no són capaços d’absorbir el CO2, noves masses d’aigua dolça freda entren a l’oceà i desestabilitzen el circuits de transport oceànics. Aquesta desestabilització provoca canvis en el clima continental, fent que plogui a zones on ho feia mai –com al desert d’Atacama a Xile–, provocant sequeres a zones amb règims pluvials estables –com és el cas de varis països del Mediterrani– i provocant fenòmens meteorològics que no estem acostumats a veure habitualment a les nostres latituds: tornados, mànegues d’aigua, esclafits, entre d’altres.

Com més s’escalfa l’atmosfera, més capacitat té d’evaporar l’aigua i crear sequeres. A més, una atmosfera calenta pot contenir més humitat i, quan arriba una gota freda, es produeixen pluges torrencials com les que hem viscut aquests dies.

 

El risc d’inundacions a Catalunya

A Catalunya, segons el pla INUNCAT, hi ha 204 municipis amb risc molt alt, 180 amb un risc alt, 108 amb un risc mitjà, 258 amb un risc moderat i 196 amb un risc baix. És a dir, més o menys la meitat dels municipis de Catalunya tenen un risc per inundació de molt alt a mitjà. És una mica preocupant.

Per calcular el risc a les inundacions, es té en compte l’exposició que tenen les persones i els béns materials i el temps de retorn de les riuades, és a dir, cada quan es produeixen les crescudes i amb quina intensitat.

El Francolí després de la riuada del 23 d’octubre de 2019 / CCMA

 

Les riuades del 23/10/2019 a Catalunya

En el cas de les inundacions del Francolí del dia 23/10/2019, es va passar d’un cabal de 1m3/s a 1238m3/s en molt poc temps.

S’ha de puntualitzar que alguns dels edificis que han quedat destruïts, estaven dins la zona inundable. Però és que a més, estaven al costat d’un pont amb un ull o obertura incapaç d’engolir el cabal que passava en aquell moment i, fins i tot, el pont va quedar obturat per la vegetació que baixava amb la riuada (culpa de l’obertura del pont i no de la vegetació que és un element natural), per tant, el desbordament del riu va quedar multiplicat en aquesta zona per tots aquests factors.

Les sequeres prèvies que s’han viscut aquest estiu també han contribuït en gran mesura a la força que tenen les inundacions. Durant una sequera, el sòl es compacta i s’impermeabilitza parcialment, per tant, quan plouen molts litres en poca estona, el sòl compactat és incapaç de filtrar l’aigua cap al subsol i disminuir el cabal del riu.

Tampoc no ajuda gens la mala gestió dels boscos de ribera. Es tendeix a destruir el bosc de ribera en molts dels municipis per crear falses zones verdes urbanes que només ajuden a incrementar la velocitat del riu en cas d’una crescuda. Quan hi ha una crescuda, els canyissars, espècie invasora present a tota Catalunya, baixen amb el riu i creen taps als ponts i canalitzacions, fent que el riu es desbordi.

Els murs de canalització dels rius en zones urbanes, en molts casos són un autèntic despropòsit i només ajuden al riu a desbordar-se. Si alguna d’aquestes construccions es destrueix en una riuada, és evident que no cal reconstruir-la, el riu se la tornaria a endur en una altra riuada.

En cap cas es pot netejar el riu de sediments, vegetació o qualsevol element natural, només faria empitjorar la situació i prepararia el riu per les següents riuades. El que si que s’ha de fer és netejar la llera del riu d’elements artificials que poden ser transportats riu avall en cas de crescuda, com ara deixalles i altres.

Com a mesures preventives, s’han de replantar els boscos de ribera, eliminar els murs de canalització i ampliar les lleres dels rius. Evidentment no s’ha de construir res en una zona inundable i intentar traslladar, en la mesura que sigui possible, totes aquelles construccions que ara estan en zones inundables.

 

Hem d’aprendre del què ha passat i adaptar-nos nosaltres al riu i no a l’inrevés.

Comparteix-ho

Els geòlegs alerten del perill de mantenir edificis i construccions en zones inundables

Publicat al diari ARA i escrit per Maria Garcia
Un 15% de les zones urbanitzades a Catalunya estan exposades a inundacions

Imatge aèria d’una de les zones de l’Espluga de Francolí més afectades per la llevantada / ACN

“Els edificis més sensibles com escoles, hospitals o parcs de bombers que estiguin en zones inundables s’han de canviar de lloc. I les persones que visquin en aquest tipus de zones han d’estar informades i formades, si no poden viure en cap altre indret”. És la recomanació que fa el president del Col·legi de Geòlegs de Catalunya, Ramon Pérez, que alerta que un 15% de les zones urbanitzades de Catalunya estan exposades a inundacions, segons xifres de l’informe Riskcat del 2008, fet amb dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). “És un nombre molt alt i és un perill”, adverteix. I és que els geòlegs recorden que les grans riuades es repeteixen cada 100 o 200 anys i que amb el canvi climàtic n’augmentarà la freqüència i la intensitat. “Tots els edificis que estiguin en zones inundables es poden inundar demà o demà passat”, afegeix el també geòleg Jordi Vilà, fundador de Geoleg.cat. Els dos experts subratllen que els estralls i desperfectes que va causar ahir el temporal de pluja, especialment al Camp de Tarragona, es podrien haver evitat amb una bona planificació territorial.

Des del 2002, la llei marca que abans de fer noves construccions s’han d’elaborar mapes i estudis d’inundabilitat. Però aquells edificis aixecats amb anterioritat no passaven cap control. “Les persones que viuen en habitatges en zones inundables han d’estar ben informades: han de saber que hi ha un risc alt d’inundabilitat en cas de fortes pluges i han de saber com actuar”, indica Pérez, que també aposta per la formació. “En funció de cada cas, serà millor marxar de casa si plou molt, en d’altres n’hi haurà prou pujant al pis de dalt o s’haurà d’estar alerta per emprendre una acció o una altra en funció del nivell de l’aigua”.

I és que, més tard o més d’hora, patiran inundacions. “Si un riu provoca destrosses és perquè hi havia construccions a prop del riu”, diu de manera rotunda Vilà, que recorda que a Catalunya les grans riuades tenen retorn i es repeteixen cada 100 o 200 anys. “I si construïm en zones inundables, tard o d’hora, hi arribarà l’aigua”. Pel que fa a la influència de la crisi climàtica, el geòleg apunta que “el canvi climàtic està canviant la freqüència i la intensitat dels ruixats”. “Però els desperfectes són culpa de la mala ordenació territorial i no del canvi climàtic”, subratlla l’expert, que també recomana treure les construccions de les zones inundables per evitar desperfectes i estralls com els que va causar ahir el temporal.

 

Manteniment de les lleres dels rius

Els danys que han provocat les fortes pluges també han obert un altre debat: el manteniment de les lleres dels rius. El sindicat Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) reclama a l’ACA que “destini pressupost suficient a la prevenció per evitar que es tornin a repetir danys com els que van provocar les fortes pluges”. L’entitat agrària denuncia, en un comunicat, que fa gairebé una dècada que demana a l’organisme de la Generalitat que es faci càrrec de les tasques de neteja de rius, barrancs i torrents “per evitar les inundacions habituals de cada any, que amb el canvi climàtic seran cada cop més habituals i violentes”.

“Aquest problema afecta especialment els afluents. I hi ha rierols que fa 25 anys que no es netegen. I quan hi ha inundacions, acaba afectant també els rius principals”, alerten. Des de l’ACA, però, defensen que, entre el 2016 i el 2018, “s’han fet prop de 100 actuacions de manteniment i conservació de lleres a la demarcació de Tarragona, amb una inversió superior als 900.000 euros”. Tot i que no especifiquen quines s’han dut a terme al riu Francolí ni les dades del 2019.

Pel que fa a les recomanacions dels experts, els geòlegs comparteixen la necessitat de mantenir les lleres netes de brossa i de vegetació morta, però indiquen que no s’ha de treure tot. “És evident que una llera del riu bruta i descuidada pot ser un inconvenient i generar problemes, però no es pot pensar que una llera sense res és millor, perquè no és així”, apunta el president del Col·legi de Geòlegs, que ho argumenta. “Per exemple, la canya americana és realment un problema, perquè amb una força relativament petita ja se l’emporta l’aigua i fa créixer el nivell del riu perquè ho tapa tot i no deixa córrer l’aigua”.

En canvi, tant Pérez com Vilà ressalten que en el cas dels boscos de ribera és molt útil “perquè frena l’avenç del riu”. “Els arbres trenquen el flux de l’aigua i això redueix la seva velocitat. Per contra, si està tot net, el riu no troba impediments, i creix i avança cada cop més ràpid”. Per això aposten per fer un “manteniment correcte, però que no és tan simple com treure-ho tot”.

Comparteix-ho

3 de març de 1373: La desaparició de Montclús

Publicat a Divulcat
Un poble silenciat per la geologia

Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de fer els treballs de camp per a la confecció del Mapa per a la Prevenció de Riscos Geològics d’Àger, corresponent a la sèrie de Geotreballs VI de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Durant el transcurs de cartografia, vaig detectar una zona fora de l’àrea de d’estudi que mereixia ser anal·litzada i estudiada. Les imatges aèries mostraven un terreny intensament fracturat en una zona molt despoblada: Montclús.
Aquest poble medieval situat a la Noguera, ara silenciós i abandonat des del 3 de març de 1373, ens permet fer un viatge històric i geològiqc que fan d’aquest lloc un espai amb un potencial didàctic extraordinari.

Geòleg, Geologia
Vista de l’ermita de Sant Urbà de Montclús i el castell de Montclús a la dreta.

L’auge de Montclús

Aquest poble de la Noguera, que formava part de la Baronia de Sant Oïsme, es va construir en una zona abrupta, amb penya-segats i algunes agulles de roca de difícil accés. Va ser precisament aquest terreny accidentat el que va propiciar el construir un castell per dominar la vall del Noguera Pallaresa, en aquell moment frontera entre el món cristià i islàmic. Es tenen notícies del castell i de la petita ermita dedicada a Sant Urbà, que és l’únic edifici que es manté dempeus avui dia, des de l’any 1060. Montclús constava de 3 barris diferenciats per la posició de les cases: el barri de Llevant, situat a sota de l’escarpat; el barri Jussà, amb el conjunt més gran de cases, l’ermita i el castell; i el barri Sobirà, situat a la zona més elevada de més difícil accés
Encara avui s’hi observen murs de paret seca, una paret configurada en “espina de peix”, típica de construccions heretades dels romans, algunes cases més nobles i robustes i l’enguixat molt tosc del castell. Es pot veure, en algunes zones, com algunes esquerdes prèvies van ser totalment reblertes de pedres per poder passar d’un lloc a un altre del poble. Segurament en els passos més difícils, on les esquerdes eren massa grans, hi havia ponts de fusta que es podien desmuntar i deixaven el poble totalment aïllat en cas d’atac. D’aquesta manera, la geologia era un aliat pels interessos de defensa del lloc.
Les observacions conclouen que l’orografia abrupta de Montclús tenia el seu origen en esllavissades prèvies, segurament ocorregudes fa 20.000 anys. Unes esllavissades provocades per la forta erosió del riu Noguera Pallaresa en les calcàries que coronen aquest poble i que s’assenten sobre un substrat argilós, sumat a que en general els estrats tenen un fort pendent en direcció al riu.

La destrucció del poble

Diu la llegenda i les rondalles que la gent de Monclús era molt pecadora i que Déu va decidir infligir un càstig precisament el dia 3 de març de 1373, i que només es va salvar una senyora gran que estava dins l’ermita resant, l’únic edifici que no es va destruir.
. El que és cert, és que aquell dia es va desencadenar un terratrèmol a la Vall d’Aran d’intensitat VIII-IX en l’escala de Mercalli, que va portar fins i tot al Consell Municipal de Lleida a reunir-se d’urgència per tranquil·litzar a la població. Es va sentir especialment intens a la Vall d’Àger (amb una intensitat VII, amb la qual ja es pot considerar catastròfic), on alguns edificis van quedar destruïts, a la vegada que es va reactivar l’esllavissada on hi havia establert el poble de Montclús.
Fruit d’aquest moviment, moltes parts del poble va quedar permanentment aïllades i totalment o parcialment derruïdes. Algunes parts dels penya-segats es van despendre o esfondrar, es van crear esbaldregalls i pedregar i el poble es va abandonar definitivament. Es va silenciar de sobte.

El detonant geològic

Ara fa 65 milions d’anys, degut al moviment en direcció nord de la placa Africana i la immobilitat de la placa Euroasiàtica, la placa Ibèrica va quedar pinçada enmig d’aquestes dues plaques més grans. Aquest pinçament va causar un escurçament de la placa Ibèrica que, en part, va subduir sota la placa Europea i va generar una gran arruga en direcció est-oest. Els grans exponents actuals d’aquesta arruga són: els Pirineus, les Bètiques, els Alps, els Apenins, l’Atlas, el Càucas i el Zagros, entre d’altres.
Aquest xoc de la placa Africana encara continua vigent avui dia, tot i que de manera molt alentida, ja que l’espai per moure’s s’ha anat reduint i la inèrcia ha anat baixant. Tot i així, és ben conegut que la zona nord de Catalunya, als Pirineus, hi ha un potencial sísmic important degut a aquest moviment. Fins i tot, en les últimes dècades s’hi han pogut sentir terratrèmols d’intensitat important.
I això passa a la zona dels Pirineus, tal i com passa a les zones on hi actuen forces de compressió, perquè les roques acumulen energia cinètica al llarg d’anys i quan les roques es mobilitzen al subsol, tota l’energia acumulada s’allibera de cop formant un terratrèmol.
En concret, l’epicentre del terratrèmol del dia 3 de març del 1373 es va localitzar a la zona de la Vall d’Aran, prop del poble de Vila, i a una fondària d’uns 16km. Aquest va ser el terratrèmol principal, però també es van succedir 7 rèpliques més, tal i com ens informen cròniques de l’època. Pràcticament tota Catalunya — es van registrar danys al capdamunt de l’església de Santa maria del Mar de Barcelona o a Tortosa–, part d’Aragó i el sud de França van resultar afectades per aquest sisme, que segons càlculs va alliberar energia equivalent a unes 1.900 tones de TNT.

Geologia, Geòleg
Vista de la cicatriu de l’esllavissada amb monòlits aïllats.

 

El potencial didàctic

Tot i que Montclús està en una zona molt remota, s’hi pot accedir bé amb un vehicle petit, i els pobles dels voltants de Santa Linya hi celebren un aplec anual el primer diumenge després del 25 de maig.
Si ens hi acostem, podem observar les vistes actuals encara molt marcades per aquesta cicatriu i, efectuant una bona lectura del paisatge, podem explicar la història d’aquesta zona d’una forma molt didàctica en els àmbits de la història, geologia i cartografia.
En les zones baixes de les agulles o monòlits, es poden observar els estralls d’aquell moviment de massa: construccions deformades i generació de coves, forats i carrerons. A les zones altes del barri Sobirà, s’observa un edifici mig esfondrat per l’esllavissada que segurament devia ser molt important pel tipus de construcció sòlida i els angles perfectament rectes que encara es reconeixen. En aquesta zona més alta, també encara s’hi conserva un estrat on hi podem observar un petit jaciment paleontològic amb petjades de dinosaures sauròpodes de 70-65 milions d’anys.
De tot aquest conjunt queda una enigma per resoldre, de moment: la posició de l’ermita de Sant Urbà de Montclús, que en època romànica s’orientaven de est a oest i ara està orientada sud-est / nord-oest. Pot ser que la reorientació i el moviment es produís en el moment de l’esllavissada?
A Catalunya tenim paisatges i històries espectaculars que ens permeten divulgar la geologia d’un forma molt viva, entenedora i amb un fil conductor molt continu, ho hem d’aprofitar. Seguirem!

 

Bibliografia:

Montclús, Misteriós naixement i desaparició d’un poble. El llenguatge de les pedres, Vol.1. 2010. Joan Rosell, Rogeli Linares, Francesc Fité, Carles Roqué, Carme Llompart i Mariona Losantos. Institut Geològic de Catalunya.
Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya. 2006. Carme Olivera, Esther Redondo, Jérôme Lambert, Antoni Riera Melis i Antoni Roca. Institut Cartogràfic de Catalunya.
________________________________________

Comparteix-ho