Conferència “La geologia a Osona”

Conferència emmarcada en la Setmana de la Ciència 2018 a l’Aula Magna de la UVic, més informació a la pàgina de U-Divulga.

Conferència a càrrec de Jordi Vilà, geòleg i professor de la Universitat de Barcelona, i co-comissari de l’exposició paleontològica “Osona, 50 milions d’anys enrere“, Jordi Vilà amb aquesta conferència introduirà al públic assistent en la riquesa del patrimoni geològic i paleontològic de la comarca d’Osona.

Comparteix-ho

El mar que banyava Osona

Article original publicat a U-Divulga.

Sí, la zona que actualment ocupa Osona estava banyada per un mar d’influència Atlàntica

Qui no ha trobat mai un fòssil marí a Osona i als seus voltants? En efecte, tot i que sembli increïble, la depressió central catalana va estar ocupada per un mar durant uns 20 milions d’anys (des dels 55 milions d’anys fins als 35 milions d’anys).

Gràcies a les margues i gresos de la comarca d’Osona, la geologia se’ns mostra com un llibre obert. La seva lectura ens permet entrar en una història apassionant que té un principi i un final: l’obertura i el tancament d’un mar provinent d’aigües atlàntiques. Paleogeogràficament, aquest mar acabava en un cul de sac i la seva barrera eren els Pirineus al nord, la serralada litoral amb el Montseny com a estendard a l’est i el massís Ibèric al sud-oest. Aquesta configuració del territori proporcionava una tranquil·litat inusitada als organismes que hi vivien, els quals estaven perfectament adaptats, prova d’això són la quantitat de fòssils que són únics en aquesta zona. Així doncs, els fòssils que es conserven són de diferents tipus, des de restes corporals i motlles fins a restes de la seva activitat en vida.

A partir del 29 de setembre de 2018 i fins al 6 de gener de 2019 hi haurà una gran representació de fòssils comuns i també únics i espectaculars d’aquest mar al Museu de l’Art de la Pell de Vic. L’exposició paleontològica porta per títol “Osona, 50 milions d’anys enrere“.

Evolució de la conca marina

FONT: Atles Geològic de Catalunya, 2010. Institut Geològic de Catalunya i Institut Cartogràfic de Catalunya, Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Generalitat de Catalunya, 463 p.

Aquesta conca es va generar degut al xoc entre la placa africana i la placa europea que es va iniciar al Cretaci, fa uns 70 milions d’anys. La placa ibèrica estava entre aquestes dues plaques i degut al xoc es van originar els Pirineus, la Serralada Costanera Catalana, les Bètiques, amb el seu extrem més oriental format per les actuals Illes Balears i molts altres relleus d’Europa i Àfrica. L’ascens d’aquestes serralades, va generar una inflexió al centre que va permetre l’ocupació de les aigües atlàntiques. Com a curiositat, en aquella època, es podia anar caminant des del Montseny fins a Còrsega i Sardenya passant per Mallorca, ja que formaven part de la mateixa estructura. Amb el pas dels anys, els Pirineus van anar creixent fins a provocar l’ascens de tota la conca en general i també tancant-la per la zona del país Basc. La prova del tancament són les sals de Cardona que representen un mar escanyat i hipersalí. Finalment el mar es va tancar i el centre va esdevenir un gran llac on tots els rius hi desembocaven dipositant sediments de gènesi continental. No hi havia cap riu que naixés als Pirineus i desemboqués al Tethys (l’actual Mediterrani). Paral·lelament a tota aquesta formació, Còrsega, Sardenya i les Illes Balears es desenganxaven de la placa Ibèrica conformant una incipient costa catalana. Va haver de passar molt temps perquè els rius que desembocaven al gran llac de la Catalunya central fossin capturats pel sistema de drenatge de la Serralada Costanera Catalana. Aquest fet va passar durant el Messinià, ara fa 7 milions d’anys. Durant aquesta època, el mar Mediterrani, que ja no era el Tethys, es va tancar per l’estret de Gibraltar i es va assecar dramàticament provocant que els rius tinguessin una pendent exagerada i, per tant, l’erosió fos molt forta i generalitzada. Les conques hidrogràfiques que desembocaven al Mediterrani van erosionar tant fortament la Serralada Costanera Catalana que els rius Ter i Llobregat van aconseguir penetrar la frontera que representava aquest mur. A partir d’aquí, l’erosió va ser el fenomen amb més incidència, amb tanta força que, a la zona que ocupa actualment la comarca d’Osona, el Ter va aconseguir arrencar més de 600 metres de sediment i dipositar-los al Mediterrani actual, davant de les costes de les illes Balears, i això va passar amb pocs milions d’anys. De manera que, abans que s’iniciés aquest episodi erosiu, Osona estava a més de 1000 metres d’altitud!

Tots aquests esdeveniments geològics han conformat l’actual relleu de la Plana de Vic, sense la força de les plaques, el mar interior i l’erosió, el paisatge de la Catalunya central, de ben segur, hauria estat diferent.

Podeu obtenir més informació i ampliar-la als dos primers volums de geologia de la “Història Natural dels Països Catalans” i al llibre “Geologia de la Plana de Vic”, consultable a aquí.

Autors:

Jordi Vilà, geòleg expert en cartografia geològica i paleontòleg amb experiència a varies excavacions. Professor a la Universitat de Barcelona.

Íngrit Soriguera, geòloga i ambientòloga amb experiència a varies excavacions paleontològiques. Professora de secundària i a la Universitat de Barcelona.

Judit Molera, doctora en Geologia (especialitat Cristal·lografia i Mineralogia), experta en l’anàlisi de materials d’interès històric. Coordinadora del Grup de Recerca MECAMAT (2017 SGR 1691). Professora a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya.

Comparteix-ho